dimecres, 13 de gener de 2010

'No cats, no dogs, no children, no Irish, no blacks'


Amb aquest impactant títol, diria jo, torno a escriure una entrada en el meu blog d'intent de coneixement més profund d'un país que ha estat el meu lloc de residència durant els darrers 3 anys i mig... Vaig deixar d'escriure perquè estava cansada, després perquè estava estressada, m'he passat els vespres del darrer any només buscant feina i ara, i d'ara endavant encara més, tinc el cap a altres llocs... Me'n vaig d'Irlanda, sense haver-la conegut tant com voldria. Me'n vaig cap a Tel Aviv, perquè és l'únic lloc on he aconseguit feina, després de les intensives recerques del darrer any. Escriuré ara un blog sobre la història o la societat israelianes? No ho crec, m'imagino que la meva, vella, llicenciatura en Filologia Semítica (Hebreu i Arameu) m'ajudarà a situar-m'hi una mica.
Sant tornem-hi: 'No cats, no dogs, no children, no Irish, no blacks'. Què vol dir això? Doncs és una frase treta del llibre que vaig acabar ahir, el que serà el meu primer al Reto 2010. El llibre es titula An unconsidered people : the Irish in London, escrit per Catherine Dunne i és espectacular, per la seva qualitat. Màxima puntuació al Reto, quan aquest estigui disponible. És un conjunt de 10 entrevistes a irlandesos que en la dècada dels 50-60 van emigrar cap a Londres. Uns s'hi van quedar, altres van tornar a Londres, normalment després de la jubilació. Molts d'ells, quan varen arribar i van buscar habitacions per viure-hi trobaven cartellets amb el text que dóna títol a aquest post: 'No cats, no dogs, no children, no Irish, no blacks'.
Malgrat això el llibre va ajudar-me a trencar molts mites, molts d'ells creats per la meva puta ignorància. I faig servir aquesta paraula ('puta') perquè és que no té nom, he tingut temps per a informar-me sobre la història del meu país d'adopció... Si bé es veritat és que no he tingut pas tant de temps, la vida de l'immigrant, ni tant sols la de l'immigrant al Celtic tiger no és tan fàcil... Principalment perquè jo no era representativa dels immigrants que arribaven desitjosos de participar en l'eufòria del Celtic tiger... Però, tornant al llibre i als mites que ha fet caure en mi, un és el del pressumpte racisme dels anglesos... Jo personalment els tenia com a gent estirada, poc càlida i amb sentiment de superioritat respecte dels immigrants i aquest llibre no els retrata pas com a tals, més aviat al contrari, no sé si n'hi ha un de sol entre els entrevistats que es queixa dels anglesos... I aquesta idea ja m'havia vingut suggerida més d'una vegada per alguns dels meus amics irlandesos, que per exemple hi havien anat a treballar en la dècada dels 80 (com en Brian). Em deien: "Estàs boja? Racistes els anglesos? Però no veus com estan d'acostumats a treballar i a estar en contacte amb estrangers?" Com sempre, no es pot generalitzar, però l'opinió general els pinta com una nació d'esperit més aviat tolerant.
En canvi, els entrevistats sí que se'n queixen, i molt, de diversos aspectes d'Irlanda i els irlandesos. En primer lloc, de l'Irlanda que han trobat després de tants anys de ser-hi fora. M'imagino que això pot ser normal, que s'haguessin quedat ancorats en un passat llunyà i idealitzat, ara que havien aconseguit sortir-se'n... Perquè l'Irlanda dels anys 50 podia ser l'infern... Ja no penso només en històries com les del tancament , la hiprocresia i la repressió sexual, sinó de les condicions més objectives, com ara el fred... El fred a les granges de Co. Roscommon, Fermanagh o Monaghan als anys 50... El fred apareix en algunes de les descripcions de l'època i no puc deixar de ser-hi sensible en un hivern especialment fred com el que estem passant ara mateix (ja tinc tema per un nou post)... S'alegren del canvi econòmic produït després del Celtic tiger, però també se'n planyeixen dels canvis als costums que ha ocasionat i que perduraran, ara que el tigre és mort i enterrat... Es queixen de l'explotació que els pobres joves irlandesos patien a mans dels seus propis compatriotes. Per exemple, molts d'ells estaven obligats a anar a recollir la seva paga setmanal al Irish pub local, però no hi havia cash fins a ben entrada la nit, de manera que els pobres estaven, si no obligats, altament temptats a consumir, beure més i més Guinness..., que després es descomptaven del sou. Els alcoholitzaven i a més els hi ho feien pagar.
Una altra de les queixes recurrents és contra els meus estimats Dubs... Diuen que eren els que més bevien, els més ganduls, els que es ficaven en més merders... els més maleantes, vaja. Serà veritat o la sempiterna antipatia present a tot arreu vers els representants de la capital? I jo no sé si m'agrada Irlanda o el que m'agrada és Dublín... Bé, després de 3 anys i mig tinc bastant clar que a hores d'ara, l'únic lloc on crec que podria viure és Dublín, fora d'aquí em moro. O al camp, in the middle of nowhere, però les darreres gelades m'estan fent abandonar aquesta idea... Si ens tallen l'aigua a la capital i hi ha hagut interrupcions als autobusos urbans (algunes de tot el dia o almenys mig dia), què deu passar allà fora?
Res més per avui, només constatar un cop més que la història de l'Illa Maragda ha estat en gran part dels seus episodis una vertadera història de terror... Quina història tan dura i trista que té la pobra Irlanda...

divendres, 17 d’abril de 2009

Handel a Dublín - 250 aniversari de la mort del compositor


160409 El Messies, de Handel, a Christ Church Cathedral - Dublin

Aquí estic de nou, després d'un temps de silenci... La meva nova feina és cansada físicament, o potser és que m'havia desacostumat a treballar... No, és cansada, ja en parlaré en un altre moment... Però del que ara vull parlar és del concert al que vaig assistir ahir, el Messies de Handel. Dublín va ser el primer lloc on es va estrenar l'oratori, per això cada any s'hi celebra el Dublin Handel Festival.
El Festival és interessant per diverses raons. La primera, per Handel, suposo, pels amants de la música. Però el que jo busco en aquest blog és conéixer coses i aprendre més sobre el país en el que ja porto dos anys i mig vivint, i bastant bé, per cert, per tant seguir les petjades del compositor a Dublín em va semblar una activitat interessantíssima i em va donar, un cop més, la possibilitat de sentir-me dintre de la història, viva i morta alhora, de la ciutat. I finalment, aquest any era una data rodona, es complia el 250 aniversari de la mort del compositor. I jo ahir, 16 d'abril, vaig anar al concert commemoratiu que es celebrava a Christchurch Cathedral, per a mi l'església més maca de Dublín, amb diferència (si bé és cert que no he estat a totes i que no pretenc fer la mateixa exploració que amb els pubs).
No tinc una gran cultura musical, més aviat al contrari, i estic intentant omplir aquest llac, que no llacuna. Del concert d'ahir, només puc dir que no és la classe de música que posaré a casa... No vull dir que no m'agradés, faltaria plus, quina vergonya, però tampoc va exaltar la meva fibra més lírica i sensible... Sento ser tòpica, serà per l'incultura, que reconec alegrament perquè identificat el problema, més fàcil resulta la solució, però normalment eren les parts interpretades pels cors les que em movien més... També, algunes peces cantades per la soprano... Però en fi, poc a poc. Això sí, podeu fer-me un examen sobre els capitells, els sostres i les rajoles de mosaic del terra de la catedral... Els vaig fer una repassada...
Christchurch és un dels llocs estretament relacionats amb el Dublín de Handel... Una de les "Handel connections or places to visit", com s'explica a la pàgina esmentada abans sobre el festival. Les altres són St. Patrick´s Cathedral, St. Michan´s Church i la Marsh Library. Ara no és el moment d'extendre´m sobre aquests edificis, espero poder fer-lo més endavant. Ara per ara, només diré que el cor de St. Patrick, junt amb el de Christchurch, van participar en l'estrena del Messies. Sembla que Jonathan Swift, que era el cap de St. Patrick (el terme religiós es "dean", no he sabut com traduir-lo al català) va amenaçar amb retirar el cor de la seva catedral de la representació, segons el pamflet que ens varen donar ahir en entrar al concert. Continuant amb el recorregut, es diu Handel va tocar el seu Messies a l'orgue de St. Michan´s Church, avui més coneguda per les mòmies medievals que conserva. I, finalment, a la Marsh Library, la primera biblioteca pública d'Irlanda i una vertadera preciositat (fins i tot en tenen una guia en català!; el guarda va estar orgullosíssim i contentíssim de donar-me-la) es conserva un manuscrit del Messies datat el 1761. De tota manera, aprofito per a remarcar que a mi l'església que m'agrada és, sí, molt bé, Christchurch. També tinc una gran tirada per la Marsh Library, no sé si us n'heu adonat.
Handel va néixer a Alemanya el 1685. Com tot bon artista, va passar una temporada a Itàlia, del 1707 al 1710. Amb tres anys en va tenir prou, suposo, i es va traslladar a Anglaterra, on potser feia, i encara fa, mal temps, però et deixen viure tranquil, sense histèries (com l'entenc, jo estic a punt de desfer-me d'una italiana a casa i costa...). I allà es va quedar fins que es va morir. Enmig, va tenir molt d'èxit i va tenir càrrecs molt importants, com el de director de la Royal Academy of Music. Va ser, diguem-ho així, protegit del rei George I de Gran Bretanya. Ja aleshores els britànics sabien reconéixer el talent i fer-se'l seu, independentment de la procedència geogràfica del subjecte, molt bé.
Si bé la seva estada va ser molt productiva (unes 50 òperes, 23 oratoris, uns 16 concerts d'orgue i molta música de cambra i coral), no tot va ser un camí de roses. El 1737 va patir una embòlia que li va paralitzar temporalment el braç dret. Després, no sé si es va arruinar, però va perdre molts diners, quan va deixar d'escriure òperes. És a dir, que va passar per una mala temporada. I el Messies va ser com la seva resurresció. El va escriure en només vint-i-quatre dies, durant l'estiu de 1741. D'això se´n diu ser un geni.
El Messies narra la història de la vida de Jesús, des del Naixement a la Resurresció, en tres actes. Acostuma a aparéixer a les sales pels volts de Nadal, normalment només el primer acte més l'Al·leluia. Però per Pasqua es fa tota sencera. I sí, són quasi 3 hores (el concert d'ahir va durar dues hores i quaranta-cinc minuts amb una pausa de 20 minuts a la fi del primer acte).
La primera representació va ser a Fishamble St (al local on es va celebrar aquests estrena mundial actualment hi ha un hotel anomenat, com no George Frederick Handel Hotel). El concert va ser tot un èxit. Es diu que a la primera representació a Londres, un any després, el 1743, el rei George II es va emocionar tant en sentir l'Al·leluia que es va posar dempeus, inagurant així aquesta tradició. No sé si el rei ho va fer, però ahir nosaltres sí, gràcies a un espontani que va continuar, i la resta va seguir. Va ser un dels moments més emocionants de la vetllada. El segon, quasi enganxat a aquest, la cara de satisfacció dels membres del cor en rebre els aplaudiments, una bona tanda. Molt maco.
I acabo per ara. To una mica col·loquial, és cert, però potser així podré recordar tot l'entrellat. De petita, els meus profes em deien, quan em preguntaven a classe: "si no te'n recordes, és que no ho saps" (és a dir, no ho havia après [bé]). A veure ara.
I com a guinda, l'Al·leluia. Ja havia dit que puc ser molt típica, encara que de vegades costi de creure (i d'acceptar, per part meva, he, he). Malauradament, no l'he trobat cantat pel cor de la meva estimada Christchurch Cathedral. Gaudiu-lo igualment.

divendres, 13 de març de 2009

Una institució irlandesa: el pub - Pubs històrics de Dublín

Aquest post sí que serà didàctic per a vosaltres i alegre, espero, per a mi. La visita al pub, una vertadera institució a Irlanda. A la biblioteca del Trinity vaig descobrir aquest títol, Historic pubs of Dublin i estic intentant beure-me'ls tots abans de marxar.

Abans d'entrar en matèria, vull explicar que aquest post és el primer que té l'etiqueta "Biblioteca". I això que vol dir? Molt senzill, que d'ara endavant, sempre que doni una recomanació bibliogràfica intentaré proporcionar una imatge de la coberta del llibre, així com un enllaç amb l'Open library, de manera que els interessats pugueu buscar-lo a la biblioteca més propera o comprar-lo. Contents? Potser ser bibliotecària de formació no és tan dolent...

Com a guia per a les meves incursions pels pubs dublinesos segueixo al peu de la lletra aquest llibre... Què voleu, potser en el fons no sóc res més que una turista... Crec que necessito seguretat, com una guia, per això m'agraden tant aquest tipus de llibres, així com els que tenen títols com "1000 places to see before you die" o altres del mateix estil. Però els llibres també serveixen per a quelcom, i d'aquesta manera, again, n'aprenc... Per exemple, ahir vaig estar a un pub on hi havia un fantasma, i vaig poder preguntar-li a l'amo sobre ell. I vaig quedar molt bé, com a molt ben informada.

La meva idea original era copiar, més o menys, el sumari del llibre en forma de taula, amb els pubs inclosos, la seva localització (zona de Dublín) i com que, malauradament, alguns d'ells ja no existeixen pas, amb una columna final que informés de l'estat del pub, si encara és viu o "it´s gone".

Què ha passat? Problemes tècnics m'han impedit la realització de la taula. Vaja, problemes amb l'HTML. No puc entendre què passa, perquè segueixo els codis al peu de la lletra, però, almenys a mi, no sembla funcionar-me l'etiqueta "rowspan". I que per què no faig la taula en Word i l'importo? Doncs perquè no en tinc, faig servir el Writer de l'OpenOffice i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que qualsevol semblança amb la taula original era una total coincidència... I ara de debò que no veig què hi faig malament.

Resultat? Que fa tres dies que em barallo amb la taula i l'HTML. M'agradaria fer la taula tal i com la tenia pensada, per puntillo i perquè serà una bona manera de treballar la perseverància i la paciència, qualitats que precisament no em sobren, però és que feia dies que no escrivia res... I, és clar, no visc d'això, però tinc tant per explicar i per donar...

Bé, deixem-ho córrer. A dormir, que demà treballo pel matí. Abans d'acabar, però, us deixo amb uns enllaços. El primer, el meu àlbum Pubs al Flickr.

També al Flick he trobat una altra col·lecció sobre els pubs dublinesos titulada com el llibre recomanat línes amunt: Historic pubs of Dublin. Es veu que als Estats Units en van fer una sèrie de televisió: http://www.iptv.org/promo/pubs/.

I res més per avui. Me´n vaig a dormir amb la creativitat desbloquejada (a hores d'ara sembla que el puntillo ha passat a millor vida...; però que passa amb la perseverància i la paciència? He de continuar fins a trobar la solució!!!).

Good night.

dilluns, 9 de març de 2009

Els teatres de Dublin I: Stephen Rea al Peacock


Volia titular aquest post: "Qui parlarà de patates quan pot parlar d'Ell...?" o una parida semblant, però com que no sóc escriptora de novel·les de misteri (de moment) he decidit ser clara des del primer moment. Sí, senyores i senyors, avui he anat al teatre, més concretament al Peacock. Per què? Per diverses raons:
  • aquí, als aturats ens fan diversos (i substancials, segons els casos), descomptes. I com que ja se m'acaba l'invent, doncs a aprofitar-lo;
  • continuant amb la meva ànsia d'aprenentage, i considerant l'importantíssima tradició teatral de Dublín, doncs he d'anar al teatre, en el meu cas potser no tant per l'obra en sí mateixa, sinó per la sala, perquè m'hi sento físicament dins de la història de la ciutat;
  • i en aquest cas en concret, perquè l'actor principal era el potencial home de la meva vida, l'home del que estic enamorada des que el vaig conéixer a The crying game, Madre mia (pronunciat en sicilià), Stephen Rea! Quina il·lusió tenir-lo a només 6 files de distància, a un teatre que no en té més de 17!

Que n´és de guapo (i me la pela que aquesta paraula sigui un barbarisme, em surt així)! I alt! La gepa no sé si és natural o era pel paper, però un cop més qui se´n cuida? Quina pena que tingui seixanta anys! I no els demostra pas, encara que no sembli un pipiolín, pero un sesentero tampoc... Aquest fet pot donar peu a la meva primera reflexió profunda del post, que s'obre pas en els meus pensaments en més d'una ocasió, i amb força. És respecte a les marques que el pes de la vida deixa sobre les persones. No pesan los años, pesan los kilos, deia un anunci... I una merda/porra, segons es prefereixi la versió espontània o light de l'expressió... El que pesa és el que hem hagut de patir al llarg dels anys o com ho hem portat. Jo sempre he intentat negar-me a aquest procés, a què es llegeixi en el meu cos i/o en la meva cara la condició de vençuda... No, em poden haver passat més o menys coses, però en nego a admetre la derrota... No, no i no! I que consti que em sembla que la vida a Irlanda m'està envellint una mica... A casa nostra sembla que hi ha més joie de vivre, sobretot a l'estiu. Les robes lleugeretes, pintar-se les ungles dels peus... Aquí, per a què? Amb el fred que fot, se´m treuen les ganes. I els preus ho acaben de rematar. Ni guanyant una pasta gansa com abans es feia aquí pagaria jo 60 euros, o més, per a depilar-me les cames. I sóc una dona mediterrània, de pell clara i pèl fosc, especialment el que està fora del cap... Amb això crec que ja està dit tot sobre la meva necessitat d'una depilació regular, ma e che ci posso fa'?, com diu la sonada amb qui visc ara.

Tornant al que toca, a la cultura i l'aprenentatge, només dir-vos que la representació m'ha agradat, és clar, només tenia ulls per a Stephen Rea. És que és un actor/home que m'agrada molt, per qui sento admiració i, repeteixo, tenir-lo tan a prop... Però ja vindrà, ja tot un post dedicat a ell, que segurament no es farà tant d'esperar com el de les patates (les úniques patates que apareixeran avui són les que he comprat al McDonalds - em nego a afegir-hi un enllaç - i que m'he menjat depressa i corrent abans d'entrar al teatre, molt fina jo).

No era la primera vegada que anava al teatre aquí a Dublín. La tercera, totes elles concentrades en un espai d'uns 6 mesos. Anar-hi va molt bé per a l'oïda, per a la comprensió auditiva, vull dir. Mesos fa, hauria estat tota la representació caçant mosques. Avui també les caçava, també, però per altres raons que ja he explicat. Anyway, de tant en tant bado perquè com que em sento dintre de la història, tinc els ulls ben oberts i em poso a mirar l'edifici, els palcs, tot, i em distrec de l'escenari. Les orelles també les tinc obertes, però menys, perquè de vegades em canso, no tinc un nivell d'anglès tant bo, a més que és molt difícil, són obres de nivell elevat! De tota manera, em sento super contenta, un anys abans no hauria pogut entendre pràcticament res, que bé, com he millorat!

El teatre m'agrada, però sempre he estat més cinematogràfica. Val a dir que la raó estava en què els actors de casa nostra em semblen exagerats, la seva declamació em sembla falsa i altisonant i no me'ls acabo de creure. Aquí no, en canvi, i no perquè fos Stephen, perquè a l'obra que vaig veure al Gate (Hedda Gabler, d'Ibsen) vaig pensar el mateix. Crec que els actors d'aquestes illes declamen molt millor que els nostres. De fet, una vegada vaig anar a una lectura de poemes a l'Instituto Italiano di Cultura (no hi aneu, nivell molt baix) on uns autors italians presentaven i llegien fragments de les seves obres i a continuació els traductors irlandesos a l'anglès feien el mateix. Doncs bé, tot i que l'anglès és una llengua horrorosa, i l'italià és teòricament tant musical, els traductors irlandesos van guanyar pe KO tècnic als autors a l'hora de donar emoció i sentiments a la lectura. KO tècnic. I molts dels assistents, molts d'ells espanyols, és a dir, teòricament neutrals, van coincidir amb aquesta modesta apreciació.

I bé, continuaré en un altre moment, ja ficada seriosament en la història del Peacock i la trajectòria de l'Stephen. És que si no em llegirà ningú. Intento deixar-vos amb un vídeo del col·lega, a veure si aconsegueixo penjar-lo:


video

dimecres, 4 de març de 2009

Les patates irlandeses? No, el perquè de tot plegat.

Amb aquest curiós títol, crec jo, vull iniciar la meva incursió en el món dels blocs. Amb ells porto a la pràctica una vella idea, de fa molt de temps. Resulta que a mi m'agrada bastant viatjar i ho he fet una miqueta. No sé si hauria de dir que m'agrada viatjar o que m'agradava, perquè n'estic una mica cansada. Però sí, m'agrada. El que passa és que crec ser víctima d'una maledicció estranya, com la d'Ulisses o la de la prota de les Sabatilles vermelles... Estic condemnada a no estar quieta o, si més no, a no trobar el camí de casa. Com Ulisses, em vaig embarcar cap a una missió i aquí em teniu, parlant de patates (ja arribarà, ja). No trobo els vents favorables de tornada. En realitat, no és que estigui especialment interessada en el que trobaré a la tornada, més aviat no, però tinc ànsia de llar. Sóc contradictòria, cusciulera i casalinga alhora, usant terminologia siciliana i italiana, respectivament... O potser estic pagant el meu atreviment per desafiar els déus i no estar contenta de ser allà on era, Déu meu, una feina fixa, funcionària, vés per on, una feina asseguda, sense embrutar-me les mans... Descarada! Posició que, honestament, també té les seves coses bones i que, més honestament encara, no he deixat, estic en excedència. Però tampoc Ulisses va deixar de ser rei d'Ítaca...

Al que anàvem, al meu vell interès. Us deia que m'agrada/va viatjar i que he pogut fer-ho una mica. Recordo el meu primer viatge "gran", va ser a Cuba! Jo, a lo grande. Que no has sortit mai dels Països Catalans (perquè fora del Principat havia estat a la Catalunya Nord i a ses Illes, a Mallorca, més concretament, res més)? Doncs, apa, "a cruzar el charco". I no era pas tan jove, pel que ara s'estila, tenia 24 anys, camí dels 25 (van ser unes vacances d'estiu i faig els anys al setembre). I el que us deia, després va ser una convulsió, un comportament addictiu, perquè no vaig parar. He triat bé la paraula, addictiu, perquè no ho feia de manera gaire equilibrada, fins i tot vaig estar uns quants anys endeutada per tal de poder viatjar. Aquest cas sí que es sembla més al de les sabatilles vermelles.

Doncs bé, vaig llegir moltíssim sobre Cuba abans de fer-hi el primer viatge (hi he estat 3 cops). Em vaig empollar sobre la revolució cubana. Reconec que era fàcil sentir-s'hi entusiasmada, perquè aquella revolució tenia un tint romàntic, Cuba, l'últim bastió del comunisme, putejats pels ianquis... I vaig pensar que seria bo intentar d'aprendre coses sobre els països que visitava, una excusa per a aprendre coses noves. Sóc una mica dolenta (patata?) per a la història. El que passa és que després vaig anar a Londres, amb una història mogudeta, i després a Mèxic i allà ja ho vaig deixar estar. Em superava la història precolombina. Però després vaig tornar a sentir el vell interès a Ajaccio (Còrsega), a la casa de Napoleó Bonaparte. Vaig comprar una llibreta maca per a començar (sóc una mica, no sé, fetitxista? ritualista?, per a aquestes coses... Una llibreta maca, ambient serè, tranquil·litat i molt de temps per davant...), però, una vegada més, ho vaig deixar estar... Les routines de la vida, que diuen els italians... I molta agitació interior al mig, i molt temps perdut... La bella dorment, no sé si la dels contes tradicionals o la descrita per Bettelheim al seu Psicoanàlisi dels contes de fades... Però un dia arriba l'hora de despertar, poc a poc, no sóc una persona diürna... Molt a poc a poc... I canvi de patró/conte/mite: a viatjar pel món.

I ara, després de quasi dos anys i mig a Irlanda, ara que sé que el meu temps aquí ja és limitat, he après a apreciar el país, no sé si estimar-lo... Potser sí, segurament. Al principi, quan hi vaig arribar (a Killarney, Co. Kerry), el país em va fascinar... Recordo el viatge des de l'aeroport de Shannon a Killarney, en un dels autobusos de Bus Eireann i em semblava que, un cop més, estava enmig d'una faula, amb aquelles casetes... A l'autobus hi havia un parell d'italians i els hi vaig comentar, amb aquesta mateixa paraula, però en italià (fiabba). I després vaig arribar a un lloc molt maco, un vertader palau, enmig del bosc, on de nit es podien veure cèrvols... Jo, feliç, com la Heidi. Però al poc temps, dificultats: el meu anglès no era bo i jo, diguem-ho així, no tenia un perfil professional o personal molt adient al cercat per allà (serveis, especialment hosteleria). Qui voldria contractar una dona de quasi 40 anys (te tela, no?), amb més d'una carrera universitària i amb experiència professional de bibliotecària o professora com a, per exemple, dona de fer feines o cambreres? Gràcies a Déu, ningú. Però jo no ho veia així, perquè sóc poruga i Irlanda és un país molt car, especialment quan el Celtic tiger encara bramava. I un mes després vaig trobar una feina de recepcionista a un hostal de la mateixa cadena, An Óige, a Glendalough, Co. Wicklow, i l'idili irlandès va continuar per uns quants mesos... Però com que tot té una fi, també la meva història de fascinació amb Irlanda la va tenir... El punt més tèrbol de la nostra relació va ser a Cork. Madre mia! Dublin, en la forma del Trinity College, em va salvar i em va treure d'allà. Un cop més, mostra del meu nivell. A lo grande, tu. Cap al Trinity, ele, amb el meu anglès que deixa moooolt que desitjar (i fa un any i mig, encara més).

L'hivern del 2008 a Dublín va ser molt dur. No climatològicament, aquest ha estat pitjor. D'una altra manera. Vaig conéixer des de dins el que eran els hiverns nòrdics i això que només era a Irlanda. Em sentia dins d'una pel·lícula de Bergmann. Mesos després vaig llegir un llibre d'entrevistes seves i em vaig reconéixer en algunes de les seves paraules, magistrals, és clar (podeu trobar detalls del llibre al meu perfil, país Suècia, del Reto 2008). Al meu ordinador tenia sempre una pàgina web oberta amb les hores a les que el sol sortia i es ponia. De nit a les 16.11! Com n'estava, de pendent de l'augment dels minuts de llum! Minuts! I després la solitud, de dintre, la falta de comunicació, millor dit... Muda, no sóc, peculiar, potser, però no antipàtica. Aquí he comprès perquè a la meravellosa plaça que vaig deixar (provisionalment) a Barcelona em deien rara... Gràcies a Déu, un cop més. Quina penya que corre pel món! Com hi pots parlar? Malauradament, Dublín és com una ciutat estudiantil, però d'estudiants granadets, i especialment cools... I tot això amb una feina excepcionalment ben pagada (ho sé que mai dire mai, però jo estic segura que mai em tornaran a pagar tant bé) però avorrida, tot el dia enganxada a l'ordinador, amb uns companys encantadoríssims, els millors que mai he tingut, però la mitjana d'edat dels quals era superior als 55 anys (no per res, jo tampoc no sóc una nena, però amb un ritme de vida molt diferent al meu; potser no sóc massa cool, però sóc single, estrangera i amb ganes de conéixer aquella nova ciutat que tant em prometia des de Cork...) i amb un pis nou, macot, lluminós i net, però d'uns 40 m2 per a dues persones que quasi no es coneixien. Á més, ella era muda. Una de les millors persones que he conegut a Irlanda, sense dubtes, i no per a suavitzar el cop, però muda i sosseta... Però, anyway, va ser una bona companya.

Moments negres, negríssims. Unes ganes d'anar-me'n... I passades les vacances d'estiu (al setembre, a Umbria, Itàlia)... la resurresció. No l'encís inicial, no, el sentiment de pertànyer a aquell ambient i a aquella ciutat. Finalment, havia trobat el meu lloc. Una mica tard, però almenys m'aniré d'aquí completament en pau i estimant la ciutat. S'estimen més els llocs, coses o persones per qui has hagut de lluitar. Sembla un axioma d'aquells que no m'agraden gens, però aquestes frases lapidàries tenen força. O, si més no, a mi en aquest cas m'ho sembla. També s'ha de dir que vaig canviar de barri, de casa i de companyes, i el canvi va ser fonamental. Un barri maco, tranquilíssim, amb veïns que et saluden pel carrer, tot ple de jardins (també a casa meva, of course), amb dos pisos i llar de foc...

En fi, no volia fer un bloc confessional per dues raons:

a) no crec que a ningú importi el que jo pensi/senti, fora dels meus 'amics', i per aquests tampoc no hi posaria la mà al foc, la veritat;
b) per pudor, entès com a vergonya, no com a mala olor.

I joder, com he començat... Però després d'aquesta primera entrada, de presentació, s'ha acabat amb les intimitats. El meu propòsit és aprendre quelcom sobre els llocs on he estat i penso que posar-lo per escrit m'ajudarà. Hauria de parlar especialment sobre història, que és en el tema on normalment estic més peix però, a veure, què sabeu de la pintura irlandesa? Jo, poc. Per tant, també aprofitaré a documentar-me una mica sobre el tema i posar-lo aquí per escrit, per a alguna cosa em servirà, dic jo.

I prou, perquè al pas que vaig no em llegirà ningú. Per la llargària, vull dir.

El títol de l'entrada? Li vaig prometre a la meva amiga Jimena que el meu primer post seria sobre les patates irlandeses, que no sé perquè tenen tanta fama, perquè a mi em semblen dures para caramba, no hi ha manera de coure-les. I avui, quan he trobat l'Anne-Marie i li ho he comentat, m'ha dit: "estàs segura que són patates irlandeses?" Terror! Generalitzant injustament!

La propera entrada sí que serà sobre patates. Promès.

De moment, per anar fent boca, us deixo aquí un link a la meva col·lecció de fotos d'Irlanda: Irlanda

Ara sí, bye.