dimecres, 4 de març del 2009

Les patates irlandeses? No, el perquè de tot plegat.

Amb aquest curiós títol, crec jo, vull iniciar la meva incursió en el món dels blocs. Amb ells porto a la pràctica una vella idea, de fa molt de temps. Resulta que a mi m'agrada bastant viatjar i ho he fet una miqueta. No sé si hauria de dir que m'agrada viatjar o que m'agradava, perquè n'estic una mica cansada. Però sí, m'agrada. El que passa és que crec ser víctima d'una maledicció estranya, com la d'Ulisses o la de la prota de les Sabatilles vermelles... Estic condemnada a no estar quieta o, si més no, a no trobar el camí de casa. Com Ulisses, em vaig embarcar cap a una missió i aquí em teniu, parlant de patates (ja arribarà, ja). No trobo els vents favorables de tornada. En realitat, no és que estigui especialment interessada en el que trobaré a la tornada, més aviat no, però tinc ànsia de llar. Sóc contradictòria, cusciulera i casalinga alhora, usant terminologia siciliana i italiana, respectivament... O potser estic pagant el meu atreviment per desafiar els déus i no estar contenta de ser allà on era, Déu meu, una feina fixa, funcionària, vés per on, una feina asseguda, sense embrutar-me les mans... Descarada! Posició que, honestament, també té les seves coses bones i que, més honestament encara, no he deixat, estic en excedència. Però tampoc Ulisses va deixar de ser rei d'Ítaca...

Al que anàvem, al meu vell interès. Us deia que m'agrada/va viatjar i que he pogut fer-ho una mica. Recordo el meu primer viatge "gran", va ser a Cuba! Jo, a lo grande. Que no has sortit mai dels Països Catalans (perquè fora del Principat havia estat a la Catalunya Nord i a ses Illes, a Mallorca, més concretament, res més)? Doncs, apa, "a cruzar el charco". I no era pas tan jove, pel que ara s'estila, tenia 24 anys, camí dels 25 (van ser unes vacances d'estiu i faig els anys al setembre). I el que us deia, després va ser una convulsió, un comportament addictiu, perquè no vaig parar. He triat bé la paraula, addictiu, perquè no ho feia de manera gaire equilibrada, fins i tot vaig estar uns quants anys endeutada per tal de poder viatjar. Aquest cas sí que es sembla més al de les sabatilles vermelles.

Doncs bé, vaig llegir moltíssim sobre Cuba abans de fer-hi el primer viatge (hi he estat 3 cops). Em vaig empollar sobre la revolució cubana. Reconec que era fàcil sentir-s'hi entusiasmada, perquè aquella revolució tenia un tint romàntic, Cuba, l'últim bastió del comunisme, putejats pels ianquis... I vaig pensar que seria bo intentar d'aprendre coses sobre els països que visitava, una excusa per a aprendre coses noves. Sóc una mica dolenta (patata?) per a la història. El que passa és que després vaig anar a Londres, amb una història mogudeta, i després a Mèxic i allà ja ho vaig deixar estar. Em superava la història precolombina. Però després vaig tornar a sentir el vell interès a Ajaccio (Còrsega), a la casa de Napoleó Bonaparte. Vaig comprar una llibreta maca per a començar (sóc una mica, no sé, fetitxista? ritualista?, per a aquestes coses... Una llibreta maca, ambient serè, tranquil·litat i molt de temps per davant...), però, una vegada més, ho vaig deixar estar... Les routines de la vida, que diuen els italians... I molta agitació interior al mig, i molt temps perdut... La bella dorment, no sé si la dels contes tradicionals o la descrita per Bettelheim al seu Psicoanàlisi dels contes de fades... Però un dia arriba l'hora de despertar, poc a poc, no sóc una persona diürna... Molt a poc a poc... I canvi de patró/conte/mite: a viatjar pel món.

I ara, després de quasi dos anys i mig a Irlanda, ara que sé que el meu temps aquí ja és limitat, he après a apreciar el país, no sé si estimar-lo... Potser sí, segurament. Al principi, quan hi vaig arribar (a Killarney, Co. Kerry), el país em va fascinar... Recordo el viatge des de l'aeroport de Shannon a Killarney, en un dels autobusos de Bus Eireann i em semblava que, un cop més, estava enmig d'una faula, amb aquelles casetes... A l'autobus hi havia un parell d'italians i els hi vaig comentar, amb aquesta mateixa paraula, però en italià (fiabba). I després vaig arribar a un lloc molt maco, un vertader palau, enmig del bosc, on de nit es podien veure cèrvols... Jo, feliç, com la Heidi. Però al poc temps, dificultats: el meu anglès no era bo i jo, diguem-ho així, no tenia un perfil professional o personal molt adient al cercat per allà (serveis, especialment hosteleria). Qui voldria contractar una dona de quasi 40 anys (te tela, no?), amb més d'una carrera universitària i amb experiència professional de bibliotecària o professora com a, per exemple, dona de fer feines o cambreres? Gràcies a Déu, ningú. Però jo no ho veia així, perquè sóc poruga i Irlanda és un país molt car, especialment quan el Celtic tiger encara bramava. I un mes després vaig trobar una feina de recepcionista a un hostal de la mateixa cadena, An Óige, a Glendalough, Co. Wicklow, i l'idili irlandès va continuar per uns quants mesos... Però com que tot té una fi, també la meva història de fascinació amb Irlanda la va tenir... El punt més tèrbol de la nostra relació va ser a Cork. Madre mia! Dublin, en la forma del Trinity College, em va salvar i em va treure d'allà. Un cop més, mostra del meu nivell. A lo grande, tu. Cap al Trinity, ele, amb el meu anglès que deixa moooolt que desitjar (i fa un any i mig, encara més).

L'hivern del 2008 a Dublín va ser molt dur. No climatològicament, aquest ha estat pitjor. D'una altra manera. Vaig conéixer des de dins el que eran els hiverns nòrdics i això que només era a Irlanda. Em sentia dins d'una pel·lícula de Bergmann. Mesos després vaig llegir un llibre d'entrevistes seves i em vaig reconéixer en algunes de les seves paraules, magistrals, és clar (podeu trobar detalls del llibre al meu perfil, país Suècia, del Reto 2008). Al meu ordinador tenia sempre una pàgina web oberta amb les hores a les que el sol sortia i es ponia. De nit a les 16.11! Com n'estava, de pendent de l'augment dels minuts de llum! Minuts! I després la solitud, de dintre, la falta de comunicació, millor dit... Muda, no sóc, peculiar, potser, però no antipàtica. Aquí he comprès perquè a la meravellosa plaça que vaig deixar (provisionalment) a Barcelona em deien rara... Gràcies a Déu, un cop més. Quina penya que corre pel món! Com hi pots parlar? Malauradament, Dublín és com una ciutat estudiantil, però d'estudiants granadets, i especialment cools... I tot això amb una feina excepcionalment ben pagada (ho sé que mai dire mai, però jo estic segura que mai em tornaran a pagar tant bé) però avorrida, tot el dia enganxada a l'ordinador, amb uns companys encantadoríssims, els millors que mai he tingut, però la mitjana d'edat dels quals era superior als 55 anys (no per res, jo tampoc no sóc una nena, però amb un ritme de vida molt diferent al meu; potser no sóc massa cool, però sóc single, estrangera i amb ganes de conéixer aquella nova ciutat que tant em prometia des de Cork...) i amb un pis nou, macot, lluminós i net, però d'uns 40 m2 per a dues persones que quasi no es coneixien. Á més, ella era muda. Una de les millors persones que he conegut a Irlanda, sense dubtes, i no per a suavitzar el cop, però muda i sosseta... Però, anyway, va ser una bona companya.

Moments negres, negríssims. Unes ganes d'anar-me'n... I passades les vacances d'estiu (al setembre, a Umbria, Itàlia)... la resurresció. No l'encís inicial, no, el sentiment de pertànyer a aquell ambient i a aquella ciutat. Finalment, havia trobat el meu lloc. Una mica tard, però almenys m'aniré d'aquí completament en pau i estimant la ciutat. S'estimen més els llocs, coses o persones per qui has hagut de lluitar. Sembla un axioma d'aquells que no m'agraden gens, però aquestes frases lapidàries tenen força. O, si més no, a mi en aquest cas m'ho sembla. També s'ha de dir que vaig canviar de barri, de casa i de companyes, i el canvi va ser fonamental. Un barri maco, tranquilíssim, amb veïns que et saluden pel carrer, tot ple de jardins (també a casa meva, of course), amb dos pisos i llar de foc...

En fi, no volia fer un bloc confessional per dues raons:

a) no crec que a ningú importi el que jo pensi/senti, fora dels meus 'amics', i per aquests tampoc no hi posaria la mà al foc, la veritat;
b) per pudor, entès com a vergonya, no com a mala olor.

I joder, com he començat... Però després d'aquesta primera entrada, de presentació, s'ha acabat amb les intimitats. El meu propòsit és aprendre quelcom sobre els llocs on he estat i penso que posar-lo per escrit m'ajudarà. Hauria de parlar especialment sobre història, que és en el tema on normalment estic més peix però, a veure, què sabeu de la pintura irlandesa? Jo, poc. Per tant, també aprofitaré a documentar-me una mica sobre el tema i posar-lo aquí per escrit, per a alguna cosa em servirà, dic jo.

I prou, perquè al pas que vaig no em llegirà ningú. Per la llargària, vull dir.

El títol de l'entrada? Li vaig prometre a la meva amiga Jimena que el meu primer post seria sobre les patates irlandeses, que no sé perquè tenen tanta fama, perquè a mi em semblen dures para caramba, no hi ha manera de coure-les. I avui, quan he trobat l'Anne-Marie i li ho he comentat, m'ha dit: "estàs segura que són patates irlandeses?" Terror! Generalitzant injustament!

La propera entrada sí que serà sobre patates. Promès.

De moment, per anar fent boca, us deixo aquí un link a la meva col·lecció de fotos d'Irlanda: Irlanda

Ara sí, bye.

2 comentaris:

  1. Fáilte romhat! ¡Benvinguda!
    ¡Bienvenida a la blogosfera!
    Tomo nota para seguir tus andanzas en ese país que tanto amamos.
    Slán go fóill.
    Saludos desde Innisfree,
    Chesús

    ResponElimina
  2. Hola, Chesús. Me siento hipercontenta de ver que te has inscrito como seguidor a mi blog. Te advierto que no le llegará al tuyo ni a la suela del zapato, y no es por intercambiar piropos... Leí en tu blog que había sido elegido (no recuerdo por quien, la verdad) como uno de los mejores blogs sobre Irlanda y que todavía te temblaban las rodillas de emoción... Chico, no entiendo porqué te temblaban. Tu blog es muy, muy completo, especialmente respecto a la actualidad irlandesa. Yo creo que no voy a tocar temas de la actualidad, a veces creo que no vivo en el mundo exterior, bastante tengo con el mío interior... Como ya expliqué en mi primer blog, querría centrarme en aspectos culturales o históricos y me pareció que tu blog sería un complemento perfecto, sobre todo para saber lo que pasa hoy. Pasado y presente.
    Lo dicho, me has puesto muy, pero que muy contenta. Un saludo cariñoso y sigue así,

    Christi

    ResponElimina