dilluns, 9 de març del 2009

Els teatres de Dublin I: Stephen Rea al Peacock


Volia titular aquest post: "Qui parlarà de patates quan pot parlar d'Ell...?" o una parida semblant, però com que no sóc escriptora de novel·les de misteri (de moment) he decidit ser clara des del primer moment. Sí, senyores i senyors, avui he anat al teatre, més concretament al Peacock. Per què? Per diverses raons:
  • aquí, als aturats ens fan diversos (i substancials, segons els casos), descomptes. I com que ja se m'acaba l'invent, doncs a aprofitar-lo;
  • continuant amb la meva ànsia d'aprenentage, i considerant l'importantíssima tradició teatral de Dublín, doncs he d'anar al teatre, en el meu cas potser no tant per l'obra en sí mateixa, sinó per la sala, perquè m'hi sento físicament dins de la història de la ciutat;
  • i en aquest cas en concret, perquè l'actor principal era el potencial home de la meva vida, l'home del que estic enamorada des que el vaig conéixer a The crying game, Madre mia (pronunciat en sicilià), Stephen Rea! Quina il·lusió tenir-lo a només 6 files de distància, a un teatre que no en té més de 17!

Que n´és de guapo (i me la pela que aquesta paraula sigui un barbarisme, em surt així)! I alt! La gepa no sé si és natural o era pel paper, però un cop més qui se´n cuida? Quina pena que tingui seixanta anys! I no els demostra pas, encara que no sembli un pipiolín, pero un sesentero tampoc... Aquest fet pot donar peu a la meva primera reflexió profunda del post, que s'obre pas en els meus pensaments en més d'una ocasió, i amb força. És respecte a les marques que el pes de la vida deixa sobre les persones. No pesan los años, pesan los kilos, deia un anunci... I una merda/porra, segons es prefereixi la versió espontània o light de l'expressió... El que pesa és el que hem hagut de patir al llarg dels anys o com ho hem portat. Jo sempre he intentat negar-me a aquest procés, a què es llegeixi en el meu cos i/o en la meva cara la condició de vençuda... No, em poden haver passat més o menys coses, però en nego a admetre la derrota... No, no i no! I que consti que em sembla que la vida a Irlanda m'està envellint una mica... A casa nostra sembla que hi ha més joie de vivre, sobretot a l'estiu. Les robes lleugeretes, pintar-se les ungles dels peus... Aquí, per a què? Amb el fred que fot, se´m treuen les ganes. I els preus ho acaben de rematar. Ni guanyant una pasta gansa com abans es feia aquí pagaria jo 60 euros, o més, per a depilar-me les cames. I sóc una dona mediterrània, de pell clara i pèl fosc, especialment el que està fora del cap... Amb això crec que ja està dit tot sobre la meva necessitat d'una depilació regular, ma e che ci posso fa'?, com diu la sonada amb qui visc ara.

Tornant al que toca, a la cultura i l'aprenentatge, només dir-vos que la representació m'ha agradat, és clar, només tenia ulls per a Stephen Rea. És que és un actor/home que m'agrada molt, per qui sento admiració i, repeteixo, tenir-lo tan a prop... Però ja vindrà, ja tot un post dedicat a ell, que segurament no es farà tant d'esperar com el de les patates (les úniques patates que apareixeran avui són les que he comprat al McDonalds - em nego a afegir-hi un enllaç - i que m'he menjat depressa i corrent abans d'entrar al teatre, molt fina jo).

No era la primera vegada que anava al teatre aquí a Dublín. La tercera, totes elles concentrades en un espai d'uns 6 mesos. Anar-hi va molt bé per a l'oïda, per a la comprensió auditiva, vull dir. Mesos fa, hauria estat tota la representació caçant mosques. Avui també les caçava, també, però per altres raons que ja he explicat. Anyway, de tant en tant bado perquè com que em sento dintre de la història, tinc els ulls ben oberts i em poso a mirar l'edifici, els palcs, tot, i em distrec de l'escenari. Les orelles també les tinc obertes, però menys, perquè de vegades em canso, no tinc un nivell d'anglès tant bo, a més que és molt difícil, són obres de nivell elevat! De tota manera, em sento super contenta, un anys abans no hauria pogut entendre pràcticament res, que bé, com he millorat!

El teatre m'agrada, però sempre he estat més cinematogràfica. Val a dir que la raó estava en què els actors de casa nostra em semblen exagerats, la seva declamació em sembla falsa i altisonant i no me'ls acabo de creure. Aquí no, en canvi, i no perquè fos Stephen, perquè a l'obra que vaig veure al Gate (Hedda Gabler, d'Ibsen) vaig pensar el mateix. Crec que els actors d'aquestes illes declamen molt millor que els nostres. De fet, una vegada vaig anar a una lectura de poemes a l'Instituto Italiano di Cultura (no hi aneu, nivell molt baix) on uns autors italians presentaven i llegien fragments de les seves obres i a continuació els traductors irlandesos a l'anglès feien el mateix. Doncs bé, tot i que l'anglès és una llengua horrorosa, i l'italià és teòricament tant musical, els traductors irlandesos van guanyar pe KO tècnic als autors a l'hora de donar emoció i sentiments a la lectura. KO tècnic. I molts dels assistents, molts d'ells espanyols, és a dir, teòricament neutrals, van coincidir amb aquesta modesta apreciació.

I bé, continuaré en un altre moment, ja ficada seriosament en la història del Peacock i la trajectòria de l'Stephen. És que si no em llegirà ningú. Intento deixar-vos amb un vídeo del col·lega, a veure si aconsegueixo penjar-lo:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada