Amb aquest impactant títol, diria jo, torno a escriure una entrada en el meu blog d'intent de coneixement més profund d'un país que ha estat el meu lloc de residència durant els darrers 3 anys i mig... Vaig deixar d'escriure perquè estava cansada, després perquè estava estressada, m'he passat els vespres del darrer any només buscant feina i ara, i d'ara endavant encara més, tinc el cap a altres llocs... Me'n vaig d'Irlanda, sense haver-la conegut tant com voldria. Me'n vaig cap a Tel Aviv, perquè és l'únic lloc on he aconseguit feina, després de les intensives recerques del darrer any. Escriuré ara un blog sobre la història o la societat israelianes? No ho crec, m'imagino que la meva, vella, llicenciatura en Filologia Semítica (Hebreu i Arameu) m'ajudarà a situar-m'hi una mica.
Sant tornem-hi: 'No cats, no dogs, no children, no Irish, no blacks'. Què vol dir això? Doncs és una frase treta del llibre que vaig acabar ahir, el que serà el meu primer al Reto 2010. El llibre es titula An unconsidered people : the Irish in London, escrit per Catherine Dunne i és espectacular, per la seva qualitat. Màxima puntuació al Reto, quan aquest estigui disponible. És un conjunt de 10 entrevistes a irlandesos que en la dècada dels 50-60 van emigrar cap a Londres. Uns s'hi van quedar, altres van tornar a Londres, normalment després de la jubilació. Molts d'ells, quan varen arribar i van buscar habitacions per viure-hi trobaven cartellets amb el text que dóna títol a aquest post: 'No cats, no dogs, no children, no Irish, no blacks'.
Malgrat això el llibre va ajudar-me a trencar molts mites, molts d'ells creats per la meva puta ignorància. I faig servir aquesta paraula ('puta') perquè és que no té nom, he tingut temps per a informar-me sobre la història del meu país d'adopció... Si bé es veritat és que no he tingut pas tant de temps, la vida de l'immigrant, ni tant sols la de l'immigrant al Celtic tiger no és tan fàcil... Principalment perquè jo no era representativa dels immigrants que arribaven desitjosos de participar en l'eufòria del Celtic tiger... Però, tornant al llibre i als mites que ha fet caure en mi, un és el del pressumpte racisme dels anglesos... Jo personalment els tenia com a gent estirada, poc càlida i amb sentiment de superioritat respecte dels immigrants i aquest llibre no els retrata pas com a tals, més aviat al contrari, no sé si n'hi ha un de sol entre els entrevistats que es queixa dels anglesos... I aquesta idea ja m'havia vingut suggerida més d'una vegada per alguns dels meus amics irlandesos, que per exemple hi havien anat a treballar en la dècada dels 80 (com en Brian). Em deien: "Estàs boja? Racistes els anglesos? Però no veus com estan d'acostumats a treballar i a estar en contacte amb estrangers?" Com sempre, no es pot generalitzar, però l'opinió general els pinta com una nació d'esperit més aviat tolerant.
En canvi, els entrevistats sí que se'n queixen, i molt, de diversos aspectes d'Irlanda i els irlandesos. En primer lloc, de l'Irlanda que han trobat després de tants anys de ser-hi fora. M'imagino que això pot ser normal, que s'haguessin quedat ancorats en un passat llunyà i idealitzat, ara que havien aconseguit sortir-se'n... Perquè l'Irlanda dels anys 50 podia ser l'infern... Ja no penso només en històries com les del tancament , la hiprocresia i la repressió sexual, sinó de les condicions més objectives, com ara el fred... El fred a les granges de Co. Roscommon, Fermanagh o Monaghan als anys 50... El fred apareix en algunes de les descripcions de l'època i no puc deixar de ser-hi sensible en un hivern especialment fred com el que estem passant ara mateix (ja tinc tema per un nou post)... S'alegren del canvi econòmic produït després del Celtic tiger, però també se'n planyeixen dels canvis als costums que ha ocasionat i que perduraran, ara que el tigre és mort i enterrat... Es queixen de l'explotació que els pobres joves irlandesos patien a mans dels seus propis compatriotes. Per exemple, molts d'ells estaven obligats a anar a recollir la seva paga setmanal al Irish pub local, però no hi havia cash fins a ben entrada la nit, de manera que els pobres estaven, si no obligats, altament temptats a consumir, beure més i més Guinness..., que després es descomptaven del sou. Els alcoholitzaven i a més els hi ho feien pagar.
Una altra de les queixes recurrents és contra els meus estimats Dubs... Diuen que eren els que més bevien, els més ganduls, els que es ficaven en més merders... els més maleantes, vaja. Serà veritat o la sempiterna antipatia present a tot arreu vers els representants de la capital? I jo no sé si m'agrada Irlanda o el que m'agrada és Dublín... Bé, després de 3 anys i mig tinc bastant clar que a hores d'ara, l'únic lloc on crec que podria viure és Dublín, fora d'aquí em moro. O al camp, in the middle of nowhere, però les darreres gelades m'estan fent abandonar aquesta idea... Si ens tallen l'aigua a la capital i hi ha hagut interrupcions als autobusos urbans (algunes de tot el dia o almenys mig dia), què deu passar allà fora?
Res més per avui, només constatar un cop més que la història de l'Illa Maragda ha estat en gran part dels seus episodis una vertadera història de terror... Quina història tan dura i trista que té la pobra Irlanda...
